Història dels navegadors. Del text pla a l'experiència audiovisual

Si cercar allò que busquem no fos avui tan senzill i eficaç, internet no seria un mitjà revolucionari. El programa que ens permet donar amb la informació perseguida és aparentment simple, un marc o visor de pàgines electròniques dotat d'un menú essencial que ens permet moure'ns per la xarxa. Estem parlant del navegador o web browser en anglès, que, traduït literalment, vindria a ser un “fullejador” de pàgines electròniques.

Us presentem una breu història dels navegadors, dels més primitius basats en text pla (Lynx) als últims com Firefox o Google Chrome.

Article complet.

(S)avis a TV3

TV3 entrevista els "(s)avis del nostre país. Una mirada plural a la nostra història recent des de la perspectiva que donen els anys i experiències viscudes

Tots els programes.

Agost '09 al País Basc

Aquest ha estat el destí de les vacances d'estiu. El País Basc és un territori de forta personalitat, tant pel que fa al paisatge físic com antropològic i humà. Dir bon dia (egun on), donar les gràcies (eskerrik asko) o acomiadar-se (agur, gero arte...) ha representat per mi un petit gest d'apropament a un món nou i fascinant. Fotos.

Els blogs des de la perspectiva McLuhan (i 2)

> Qui era Marshall McLuhan?

Què és un blog?

Podríem definir un blog com una plataforma comunicativa on line o pàgina web periòdicament actualitzada, que recopila de forma cronològica continguts (en forma d’entrades o “posts”), apareixent en primer lloc les entrades més recents. Els continguts d’un blog poden ser diversos: textos, fotos, vídeos, arxius de veu i altre material àudiovisual. Generalment el blog és mantingut i actualitzat per un autor, que es fa responsable dels continguts publicats.

Des de fa poc temps ençà la creació i manteniment d’un blog s’ha popularitzat, gràcies a l’evolució de les noves aplicacions gratuïtes, que faciliten i agiliten com mai la producció i manteniment del blog. Tohom pot crear un blog, l’únic que cal és tenir alguna cosa a dir.


"La tecnologia és una extensió de nosaltres mateixos"

McLuhan parteix d’un nou concepte de “mitjà”: tota perllongació del nostre propi ésser a causa de cada nova tecnologia.

El sentit que McLuhan dóna a aquestes afirmacions no s’han de prendre a la lleugera o metafòricament, s’ha de prendre en el seu sentit literal. La tecnologia “estén” (desenvolupa, intensifica, reforça o potencia) determinades facultats físiques i psiquiques de la persona. Talment com una bicicleta és una extensió de les nostres cames i de llur capacitat locomotora, un ordinador pot entendre’s com una prolongació del nostre sistema nerviós central.
És habitual pensar en els mitjans com a fonts a través dels quals rebem la informació, quan de fet qualsevol tecnologia (tot mitjà) és una extensió del nostre cos i de la nostra ment. Els mitjans tecnològics són eines que estenen les habilitats humanes.

Quan produïm o consumim blogs estem donant ales als nostres sentits i estem estimulant unes facultats de manera nova i inèdita. La tecnologia ho fa possible i determina uns usos fins al moment desconeguts.


Percepció multidimensional d’interacció circular (PMIC :-)

Aquests blogs són plataformes que combinen text, vídeo, imatges i so. La lectura del blog es realitza en diferents dimensions perceptives. La tecnologia estén els òrgans dels nostres sentits. L’extensió de la vista, diu McLuhan, és el text; la del tacte, el vídeo; la de l’oïda, el so. Existeix una dimensió lineal, delimitada i endreçada (les línies arrenglerades del text, la disposició dels blocs temàtics de contingut, els marges i les quadrícules). D’altra banda, existeix una dimensió amorfa, de formes lliures, dinàmiques i canviants (els continguts àudiovisuals), la qual connecta amb l’hemisferi dret, holístic, intuïtiu i irracional. Totes dues dimensions actuen de forma sincrònica i simultània comprometent àmplies zones perceptives i cognitives del cervell. El cicle d’aquesta experiència de comunicació és circular i no s’atura mentre hi hagi una resposta per part del receptor, en forma de visites, missatges en relació als posts publicats, resposta que dóna lloc i alimenta una interactivitat comunitària, una retroalimentació de tots els actors implicats (productors i consumidors intercanviant-se alternativament els papers).


"Tot mitjà és transformador"

Segons McLuhan, cada nou mitjà de comunicació transforma la manera com creem i ens comuniquem, modificant també el sistema de mitjans de comunicació que operen en l’ambient cultural vigent. Allò d’efímer i immediat que tenen els mitjans periodístics s’ha accentuat en els mitjans virtuals. Un post en un blog té un període de vigència màxima de, posem, tres dies, període en el qual es registren les puntes de màxima audiència. Això obliga a la constant actualització de continguts i a un ritme de consum altíssim, si es pretén que el blog tingui una presència significativa a la xarxa. La manera de produir, de crear i de consumir s’ha de veure per força alterada, transformada.

Quins són els límits del periodisme?

L’exercici professional del periodisme està emmarcat en les llibertats civils consagrades en la Constitució espanyola de 1978 i representa un important compromís social, atès que de la seva labor n’ha de néixer un clima de debat fructífer en una societat lliure i democràtica. Però, al mateix temps, el bon periodista reconeix que la llibertat de premsa no pot vulnerar drets fonamentals (com el dret a la intimitat o a l’honor), per això la feina del periodista ha d’estar sotmesa a certs *límits*.

El codi deontològic del periodisme és el text que recull precisament aquests compromisos que tot periodista ha d’assumir com una responsabilitat important, com per exemple:

- Respectar la veritat i perseguir la màxima objectivitat dels fets.
- Contrastar les dades des de diverses fonts i confrontar diferents versions.
- Diferenciar amb claredat entre opinió i informació.
- Respectar la presumpció d’innocència.
- Rectificar les informacions errònies.

D’aquestes clàusules se’n desprèn que el periodista no pot prendre partit davant la informació i que s’ha de mantenir neutral i subordinar-se als fets o, almenys, tendir a condicionar el seu exercici a aquests principis sense que això impliqui una limitació de la seva capacitat de judici. El món periodístic és concient que massa sovint l’esperit del codi deontològic s’ignora clamorosament i que certes pràctiques informatives passen per alt tota consideració ètica: cal evitar el sensacionalisme i la morbositat tant en el contingut com en les imatges.

¿Són els governs els que han d’establir *límits*?

En la majoria dels contextos nacionals, es considera necessària certa forma d’intervenció o regulació governamental. Generalment són els Estats els qui assumeixen aquest rol regulador i això es pot dur a terme de diverses maneres, des del model del mercat lliure (en el qual els mitjans gaudeixen de total llibertat per operar comercialment), fins al model “autoritari” (en el qual els mitjans, concebuts com a servei públic, són una extensió de l’ideari estatal). El més comú és que els mitjans funcionin segons un model mixt, situat entre el bé comú i l’interès empresarial, tot i que la tendència predominant en el món occidental és la que regeix la lògica del mercat, imposant els seus valors i condicionant la mateixa naturalesa de la informació.

El debat actual s’enfronta al problema de la concentració dels mitjans de comunicació, a la uniformització i a la pobresa de continguts. Es fa doncs necessari redefinir els mitjans com un servei eminentment públic d’informació.

Existeix certa regulació en les televisions públiques en matèria de continguts i horaris protegits de cara als menors. No existeix cap regulació en les cadenes privades. Però és que a més aquestes s’hi oposen o els seus compromisos esdevenen paper mullat. El juny del 2008, l’OCTA (Observatorio de Contenidos Televisivos Audiovisuales), reclamava al Govern la creació d’un consell estatal de mitjans audiovisuals amb capacitat sancionadora en matèria de continguts, ja que, com van fer notar, "Las franjas de tarde siguen ocupadas por contenidos de adultos de carácter sensacionalista, con grandes dosis de violencia y contenido sexual".

La creació el 2005 de l’Observatorio de Contenidos Televisivos y Audiovisuales (OCTA) és interessant pel fet de ser una iniciativa espontània de la societat civil, constituïda en plataforma oberta i preocupada per fomentar la funció social i de servei públic que es pressuposa als mitjans de comunicació de masses.

Als mitjans se’ls suposa la capacitat de dur a terme un paper en la democratització de la societat o en el refermament de les identitats culturals i nacionals, en la promoció de la creativitat, etc. Certament, aquest és l’enorme potencial que posseeixen… i que veiem malversat massa sovint. ¿Qui controla els mitjans i com s’intrumentalitzen? Aquesta és la qüestió a resoldre. Perquè el que denoten els mitjans, sobretot el mitjà avui dia per excel·lència com és la tv, és més aviat la preocupació de com generar beneficis financers per als accionistes i com servir d’instrument de control al poder polític.

Davant d’això, s’imposa la necessitat d’una regulació que no ho deixi tot en mans de la lògica del mercat i d’”el benefici és el que compta”, com diu Chomsky al seu llibre homònim.

La globalització mediàtica ha restat poder d’intervenció a la política, cada cop més desbancada pel mercat. En l’era neoliberal sembla que no hi hagi regles, que aquestes es vagin establint sobre la marxa o que les acabi posant el més poderós per satisfer necessitats corporatives. Avui, ¿en el marc de quines instàncies es pot debatir a escala global sobre el paper dels mitjans de comunicació? La globalització de la informació reclama avui més que mai un debat sobre drets humans, llibertat d’expressió i *límits* ètics que impliqui la societat civil i posi contra les cordes els grans monopolis mediàtics. La CMSI (Cumbre Mundial sobre la Sociedad de la Información) haurà permès almenys que els principals actors socials participants es posicionin contra aquells que veuen els media com a simples continents per on viatja la informació, enlloc de veure’ls com a transmissors de continguts significatius, massa sovint partidistes i a favor del gran mercat, que arriben a tots els racons del Planeta.

Fonts:

“Cuáles son los límites del periodismo?”: http://miradaoblicua.blogspot.com/2008/03/cules-son-los-lmites-del-periodismo.html

Codi deontològic del periodista. Article de la wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3digo_deontol%C3%B3gico_del_periodista

http://www.elconfidencial.com/cache/2008/06/08/7_observatorio_contenidos_televisivos_creacion_consejo_audiovisual.html

http://www.itu.int/wsis/index-es.html

Vers un nou panorama mediàtic

Cada innovació tecnològica porta amb ella una càrrega d’utopies, de creació d’espais per al debat social entre ciutadans informats que fan ús del seu dret a la paraula per construir una societat més democràtica, una societat millor. La tv ha perdut definitivament tot crèdit com a mitjà educador. Avui se’ns mostra com un instrument al servei dels interessos econòmics. La tele-escombraria ha envaït la programació i els nous canals que vénen, via satèl·lit, no ofereixen més que una accentuació del mateix model o una programació que l’únic que busca és passar (o perdre) el temps. Ras i curt: narcotitzar. Només les televisions d’àmbit local, no tan subjectes a la pressió del poder econòmic privat, i amb un target reduït i selecte, ofereixen, dignament, continguts potables en un marc d’ètica periodística. Estic pensant en emissions com les de Barcelona TV, per exemple. Les televisions públiques (TV1 o TV3) es mantenen en un terreny ambigu, perquè per la seva naturalesa pública encara s’espera d’elles un cert compromís amb els valors cívics, d’acord amb els interessos generals de la classe mitjana.

Avui dia les estructures socials no han variat massa, però la globalització ha acabat per accentuar el poder del capitalisme, liberalisme, neoliberalisme, tant se val el nom: parlem de concentració creixent de poder i de les desigualtats entre pobres i rics, a la nostra ciutat o al món, i de la crisi i la dificultat d’arribar a fi de mes de la majoria de nosaltres.

Ignorem si modificar les estructures és possible, però sí podem atenuar els efectes de l’acció depredadora del gran capital o de les estratègies per acabar imposant un pensament únic. La història ens ho ha demostrat. Ara bé, cal una població crítica, una massa social predominantment informada gràcies a mitjans de comunicació lliures i desvinculats dels grans interessos.

La nova societat de la informació i el coneixement replanteja el paper dels mitjans en termes inèdits que encara hem d’arribar a comprendre i a copsar-ne el seu abast. Més enllà de la ràdio, premsa i tv, internet i el suport digital apunten cap a nous horitzons caracteritzats per la individualització, la democratització, l’alteració de les coordenades espaials i temporals, la interactivitat, etc. que acaben afectant també els mitjans tradicionals.